dimecres, 7 de març de 2012

l'Orígen

Sobre l'origen de la sardana s'han escrit moltes teories. Però el nom sardana no apareix escrit fins el 1552 en el Llibre condulatus, que conté la relació dels afers municipals d'Olot en el moment en què els cònsols i els jurats de la Casa de l'Almoina acorden prohibir-la.

No sabem com era exactament aquest ball, ni quant temps feia que s'utilitzava la paraula ''sardana'', però sí que , des de llavors es va anar trobant escrita, fins que es té esment de la sardana curta i, després, de forma normal, a mitjans segle XIX, de la sardana llarga, aquella que musicalment estructurava Pep Ventura i coreogràficament organitzava Miquel Pardas.
Abans, però, d'esdevenir la sardana que coneixem avui, ens hem de referir a un dels precedents més coneguts, el contrapàs.


El contrapàs

És una dansa semilitúrgica d'origen antiquíssim, que originàriament es ballava dins del temple seguint una versió cantada d'un relat popular de la Passió de Nostre Senyor Jesucrist, a la qual s'afegiria, més tard, un suport musical.
Els balladors, habitualment tots homes, s'agafaven les mans i es disposaven en filera per interpretar uns passos de difícil execució i sotmesos a un rigorós cerimonial. Es coneixien diferents tipus de contrapàs: el llarg, el curt, el sardà i el persigola. Musicalment escrit en compàs de 6 x 8, era d'una arcaica i sorprenent originalitat. La música era executada per un conjunt de quatre músics anomenat ''cobla'', que interpretaven els següents instruments: el sac de gemecs, dues xirimoies o tarotes, i el flabiol i el tamborí. Si actuaven tres músics rebien el nom de ''cobla de tres quartans''. I encara era possible llogar només ''mitja cobla'': sac de gemecs i flabiol i tamborí. El contrapàs sardà té dues combinacions irregulars de passos: els trencats i els seguits. Els contrapassaires, encapçalats per un cap de colla, feien una volta a la plaça tot ballant i havien d'acabar justament on havien començat. Aconseguir això era treure el contrapàs.


L’aparició de la sardana

A la plaça, després del contrapàs, es ballaven altres balls que permetessin la incorporació de nous dansaires amb ànim de participar de la dansa i de la festa. Un d'aquests balls recolliria, a partir de moltes de les danses antigues, la disposició dels balladors en rotllana, donant-se les mans, i prendria del contrapàs els passos, la cadència i la concreció de la durada i, també, el repte de treure-la, ja que calia acabar-la conjuntament amb els músics. Aquest nou ball s'apropiaria amb el temps del mot genèric ''sardana''. Això s'esdevenia al primer terç del segle XlX.


La sardana curta

Va ser una reducció i simplificació del contrapàs. Els passos eren els mateixos, amb la diferència que els trencats passaren a denominar-se curts i els seguits, llargs. La posició dels balladors canvià a la forma circular.

Era constituïda per dos temes melòdics: el primer de 8 compassos (curts) i el segon de 8 compassos repetits, és a dir, 16 compassos
(llargs). En total, doncs, la sardana curta tenia 24 compassos.


La sardana llarga

A la segona meitat del segle XIX els compositors comencen a escriure lliurement, sense ajustar-se a les rígides normes de la sardana curta. En la recerca de noves formes i expressions musicals allarguen el tiratge i adopten, majoritàriament, el compàs 2 x 4. Amb aquest canvi també varien els passos de la dansa. Són els curts i llargs actuals.

L’apariapanció de la sardana llarga planteja la solució als problemes de repartiment. El primer mètode de comptar i repartir va ser editat, l'any 1850, per Miquel Pardas. Cap a la meitat del segle XIX les transformacions comencen a arribar a la cobla.
Es produeix la ruptura de l'estructura habitual de quatre músics, amb els instruments procedents de les antigues cobles de joglars i ministrils, i s'amplia amb la incorporació de nous instruments de canya i vent.


L’expansió de la sardana

Originàriament procedent de les comarques empordaneses, a partir del primer quart del segle XX la sardana s'expandeix per tot Catalunya. El poble, homes i dones, petits i grans, participa masegament en els aplecs i en els festivals sardanistes, i els intel·lectuals i els polítics li donen suport, convertint-la en la dansa nacional de Catalunya.

A la plaça, el poble balla i vibra amb les sardanes de Vicenç Bou, Josep Vicens i Josep Saderra, com a màxims representants de la línia més populista.

També músics procedents de la música culta com Enric Morera, Juli Garreta i Eduard Toldrà, per exemple, s'interessen per la sardana. Els orfeons la incorporen als seus repertoris i Joan Maragall i Àngel Guimerà, entre altres, escriuen belles composicions literàries. La sardana assoleix, així, una gran difusió i es converteix cada vegada més en la dansa representativa dels catalans.

Tota aquesta expansió i activitat va quedar estroncada l'any 1936. La guerra va tancar la sardana en un obligat parèntesi, del qual aniria sortint, a poc a poc, entre les dècades dels anys 40 i 50. Actualment, nous compositors, amb una sòlida formació musical, aporten una nova manera de fer que, sense deixar de ser popular, vol assolir cotes més altes.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada